47 TROSETS O LLIBRES PER LECTORS AMB SINDROME DE DAWN

De vegades costa trobar llibres adequats per lectors específics. Dies enrere, la Montserrat que va assistir al Taller de Confecció d'una Biblioteca Domèstica, em deia que li costa trobar lectures adequades per la seva filla amb Síndrome de Dawn.
He pensat que més que fer-li un correu personal, podria fer-ho visible per tothom qui ho necessiti.
Evidentment hi juguen els gustos personals de cadascú, però mirarem de posar llibres assequibles però interessants.
Comencem per una novel·la d'aquelles que en diuen infantil per què està en una col·lecció per nens però que resulta interessant per a totes les edats. Insisteixo en allò que les bones històries no tenen edat...

47 trossets
Cristina Sanchez-Andrade il·lustrat per Guridi.
Editat per Edebé.
La protagonista d'aquesta història és la Manuelita de Posa i Lleva, una nena una mica trapella amb els ulls ametllats i les orelles petites com cireres. La Manuelita, a les seves cèl·lules hi té 47 trossets en comptes de 46 i això la fa diferent.
La Manuelita té una germana petita que es diu Pussy que se l'estima molt  i que no sap que no totes les germanes grans són com la seva fins que uns personatges que anomenen "els nens corbs" li fan veure amb malicia.
Descobrir que la teva germana pot ser considerada estranya a l'escola per aquest personatges sinistres, pot resultar molt dur però la reflexió que fa la Pussy, amb tot el que arrossega de tendresa i sentit de la justícia és un exercici admirable de bondat, fortalesa i amor.
Les converses amb la mare a la cuina són una mostra de com s'ha d'educar amb el respecte i l'admiració per les característiques diferents de tothom.
Aquests "nens corbs" que ja veiem de quin color tenen l'ànima, es veuran rebatuts en els seus arguments quan la Manuelita els convidi a la seva festa d'aniversari . Ja se sap, als enemics, cal conèixer-los primer per poder veure si són de veritat tan dolents com ens pensem. 
Això em fa pensar amb l'àlbum il·lustrat "Pastis per a enemics":

Pastís per a enemics
Derek Munson i Tara Calahan
Editorial joventut.

Si un company us fa la punyeta i creieu que és el vostre enemic, us recomano que feu com el pare d'en Claudi, que li promet que farà un pastís per enemics per tal de desempallegar-se'n.
El truc però, per què funcioni, és un  ingredient que li ha de posar el mateix Claudi: ha de passar-hi tot un dia i ser amable amb ell.

Potser amb aquest temps compartit, descobrirem que aquest company no és com ens pensàvem i, fins i tot, descobrirem que canviar actituds dels altres, pot ser responsabilitat nostra. De vegades ens creem imatges falses i prejutgem a persones que gairebé no coneixem i tenir una actitud més oberta i de respecte pot evitar petits conflictes.

Però m'estic desviant del tema..
Un llibre escrit per Francesc Miralles que relata la història d'Anna Vives, una noia amb Sindrome de Dawn que va dissenyar una tipografia digital.

Si creus en mi, et sorprendré
Anna Vives.
Editorial Columna

L'Anna va dedicar  un any a apropar-se al mon de la lletra, treballant la lectura i l'escriptura. A través de l'observació de l'entorn i la investigació de diferents publicacions impreses, va analitzar les diferents formes que poden adoptar les lletres. La intenció original de la tipografia és imitar els traços de l'escriptura de l'Anna, una grafia molt particular ja que barreja caràcters en majúscula i minúscula de manera indiscriminada.
Al ser una tipografia de lletra lligada és molt adeqüada per utilitzar en textos curts o de caràcter informal. 
Aquest és un llibre que, a part de mostrar-nos aquesta tipografia divertida, ens mostra com la il·lusió, l'empenta i les ganes de treballar poden portar a trencar els esquemes que ens fem tots de les persones amb Sindrome de Dawn i que si volem aconseguir un somni, el que hem de fer és posar-nos a treballar per aconseguir-lo.

Serena
Dolors Garcia i Cornellà
Editorial Cruïlla.

Aquesta petita novel·la és una joieta per a totes les edats.
Basada en un fet real quan a Barcelona el dia de la candelera de l'any 1428 un terratrèmol va sacsejar la ciutat i de resultes d'això, la rosassa de l'església de Santa Maria del Mar va caure i va esclafar a varies persones.
A la novel·la, la Serena aconsegueix salvar-se, però no podrà dir el mateix la seva estimada mare i ella, només amb 14 anys,  haurà de prendre la responsabilitat i el compromís de cuidar-se de les seves set germanes i d'un negoci amb l'absència del pare segrestat pels pirates i serà gràcies a les ganes de fer les coses ben fetes i a l'ajuda d'una amiga que se'n podrà sortir.
L'empenta, la solidaritat, la capacitat d'esforç i treball els tornem a trobar en aquesta tendra i trepidant història que ens atraparà en la seva lectura i en aquesta primera imatge de la portada, amb les meravelloses il·lustracions de Jordi Vila Delclós que són un valor afegit  amb aquest preciosisme que té per retratar ciutats, persones i situacions.

Hachiko
Lluís Prats.
Il·lustrat per Zuzana Celej.
La Galera
Només de pensar en aquest llibre ja se m'humitegen els ulls.
La història del gos que esperava al seu amo, el professor Ueno a l'estació de tren on cada dia arribava de la feina s'ha portat al cinema dues vegades (amb més o menys fortuna) i està basada en una història també real.
Aquest relació tan especial d'amistat i fidelitat que s'estableix amb el gos i el seu amo i que, quan el professor pateix un atac de cor i no torna a casa es manté per tota la vida del gos, que, cada dia, fidelment i sense interrupció anirà a esperar-lo. 

Ens explicava l'autor, en Lluís Prats, en la presentació del llibre, que volia escriure un relat que fora capaç d'emocionar als joves lectors d'aquesta franja en la qual sembla que s'han tornat insensibles, els 11-12 anys, i a fe que ho ha aconseguit! 
Val a dir que el relat, emotiu, tendre i colpidor va meravellosament acompanyat de les il·lustracions d'aquesta artista que em fa posar la pell de gallina quan veig les seves creacions!

Visiteu, si us plau! el seu blog


http://zuzannacelej.blogspot.com.es/



De fet, ella defineix la tècnica emprada en les il·lustracions de Hachiko com "aquarel·la i llàgrima sobre paper" i no pot ser més precisa la definició; no podreu evitar que les llàgrimes us rodolin per la galta llegint text i imatge d'aquesta emotiva història.




Aquí teniu el autèntic Hachiko, "el que espera".

Aquest llibre m'ha portat, a més, una de les més grans satisfaccions amb els meus alumnes del Club de Lectura Lectorsaltren! de la Biblioteca Martí Tauler quan en Jesús, un fantàstic "endrapallibres" em va confessar que, després que li recomanés el llibre, va anar corrents a comprar-lo (tot i que jo li havia deixat el meu), el va llegir d'una tirada i després el va fer llegir a tothom a casa seva! 
Em va explicar que havia passat a ser el seu llibre preferit-preferidíssim de tots els que havia llegit mai!
Ell també em va fer emocionar...

Per no allargar-me gaire més, posaré un llistat d'altres lectures que crec adients per la selecció.
- Kulanjango. El viatge de l'àguila. 
Gill Lewis
Editorial Cruïlla
Com a través de la voluntat d'ajudar a un ocell, s'estableix un vincle entre joves de paisos i maneres de viure diferents. Respecte pels animals i solidaritat amb els altres.

- El jardí secret.
Frances Hodgson Burnett
Viena edicions.
Ja ressenyat el dimarts 12 de Maig del 2015.

- L'evolució de la Calpurnia Tate.
I també la seva continuació:
- El curiós món de la Calpurnia Tate.
Jacqueline kelly
La galera
Texas, finals del segle XIX i una noia que vol seguir les passes del seu avi, naturalista i l'oposició de la seva mare que vol que aprengui "coses de senyoretes". Rebelió i tenacitat.  

- Cavall de guerra.
Michael Morpurgo
Estrella Polar
Una bellíssima història d'amistat entre un noi i un cavall en temps de guerra.

- Kafka i la nina que se'n va anar de viatge.
Jordi Sierra i Fabra
Empúries.
Per consolar una nena que havia perdut la seva nina, Kafka li va escriure les cartes que aquesta, li hauria enviat en el seu suposat viatge.

- Jo, el desconegut.
Antoni Dalmases.
Cruïlla.
L’Arnau s’ha enamorat de l’Olga i, darrere d’ella, es comença a dedicar al voluntariat cuidant un avi amb inici d’Alzheimer. Així descobreix el món dels avis sols i la lluita dels maquis, comença una nova relació amb els pares i, sobretot, s’adona que no es coneixia prou bé a ell mateix.

Espero que us serveixin les recomanacions!

LA GUERRA, ELS EXIL·LIS.

No puc deixar de pensar en un àlbum il·lustrat d'aquells que et dona un cop de puny a l'estomac.
Acabo de veure que el reediten i crec que mai havia estat tan vigent com ara.

L'illa d'Armin Greder.

Editat per Loguez

Arriba a una illa, un home portat pels corrents del mar, nu  i espantat. 

Malgrat és inofensiu i només busca un lloc on refugiar-se, el poblat sencer el rebutja, li té por i el foragita.
La por al desconegut, a l'estrany, els empeny a demonitzar-lo i atribuir-li trets fora de mida.
Aquest personatge petit en comparació amb els habitants del poble, sempre nu, quasi transparent i astorat per la reacció de la gent és la viva imatge dels refugiats com els de Siria, i les reaccions dels habitants de l'illa, malauradament, massa semblants a les nostres, a tots els europeus que només volem tancar les fronteres.

La força de les imatges a l'inici, aquesta muralla immensa que envolta la població i que no té finestres ni obertures, la veiem en un contrapicat amb la mirada del personatge que arriba i es troba amb aquesta inexpugnable paret que separa de tot el que vingui de fora, talment una illa dins una illa.
Fronteres, murs, negació d'auxili... paraules vigents i actuals que fan posar la pell de gallina i entristeixen.


La editorial Loguez ens il·lustra amb una altra història aquesta cruesa i desolació a través de la mirada d'un infant.

Akim corre
Escrit i il·lustrat per Claude K, Dubois.

Aquest  artista belga fins ara ens tenia acostumats a llibres dolços, tendres i suaus i en aquest canvi de registre ens relata  la senzilla quotidianitat del nen que un dia  juga i riu amb els amics i de cop i volta la guerra esclata i transforma de manera brutal la vida del nen i de tots els habitants del poble.


Akim es troba sol, la seva família s'ha dispersat, la seva casa ha estat destruïda i vaga desconcertat fins que de cop, un adult l'estira i se l'emporta amb els que fugen.

El poc text fa encara més potents les imatges que ens mostren la destrucció, la mort i el desconcert d'aquest nen sol i desemparat.   

Només un toc de color gris brut i el negre impera  amb aquest traços de llapis ràpids i expressius. 

Finalment, Akim aconsegueix arribar a un camp de refugiats on es retroba amb  la seva mare. Al menys, en els llibres hi trobem una mica de consol.

"L'emoció és la única força del meu treball...La mirada dels nens es creuarà amb la dels meus personatges. Per què aquest encontre màgic es produeixi, és necessari que la mirada sigui sincera i viva"

Aquestes són les paraules de l'autor que vol arribar fins a l'ànima dels qui entrin en el seu àlbum i es posin a la pell de l'Akim.


Una altra història relacionada amb els nens i la guerra no té un final tan esperançador com l'anterior.

La croada dels nens basat en un poema de Bertold Brech il·lustrat per  Carme Solé Vendrell ens narra la fugida d'una colla de nens, cada cop més nombrosa, que fugen a la recerca de la pau en algun país amb una fortalesa esfereïdora i tristíssima a través d'uns paisatges nevats, erms i inhòspits.


"L'any trenta-nou a Polònia,
hi va esclatar una guerra,
convertint ciutats i viles
en terra erma.
...
No se'n sabia res de Polònia
ni notícies ni cartes
però una història corria
que a l'est encara és contada.

L'explicaven en una ciutat
mentre a fora nevava,
parlava d'uns infants
que erraven en croada.
 ....

Enterraren un infant
un jove amb cabells d'àngel,
dos polonesos, dos alemanys
varen fer el sot en un marge.
....
La neu tapava els senyals
que orientaven les dreceres
estaven trencats, canviats
a causa de la guerra.
...
A l'antic Sud-Est de Polònia
envoltada de paratges blancs
va desaparèixer sense rastre
la croada dels infants.

Si acluco els ulls
els veig caminar
d'una granja a una vila
d'una vila a una ciutat"



Nens que fugen, que viatgen en pateres, en barcasses i que cerquen desesperadament un món lluny de la guerra, les bombes, la fam i la mort.

Ziba vino en un barco
Escrit per Liz Lefthouse, acompanyat de les magnífiques il·lustracions de  Robert Ingpen i editat també per Loguez.


Relata les emocions de Ziba, una nena que viatja en un vell i abarrotat vaixell amb la seva mare i amb dotzenes més de persones que fugen de la guerra, lluitant amb una tempesta enmig del mar.

Ziba recorda l'escalfor de casa seva a través de les imatges que li venen a la memòria i li porten els olors del menjar de casa seva, la convivència amb les tietes i  i els jocs i les rialles amb altres nens al peu de les muntanyes.



Mentre el vaixell navega a la deriva, Ziba es veu entre els braços del seu pare que li xiuxiueja poemes i l'abraça afectuosament.


Però ara estan soles i malgrat la incertesa la mare encara li transmet tendresa i protecció estrenyent-la entre els seus braços i cantant-li una cançó. La por i l'obscuritat provocada per les armes i la bogeria de la guerra han estat substituïdes per l'esperança i pel somni de que cares somrients les acullin allà on arribin.

 "Azadi",  li diu a cau d'orella al final del llibre ....llibertat.

Un missatge d'esperança que esperem que es converteixi en realitat per a tots aquells nens i nens que arriben a les nostres costes.

GRÀCIES ALS AVIS QUE ENS ACOMPANYEN

Hi ha qui ha tingut la sort de tenir un avi o una àvia que l'ha portat al cinema, al teatre, als museus, a passejar i descobrir la ciutat. Aquesta avis que transmeten el seu saber i la seva sensibilitat a uns nens que estan oberts a totes les meravelles del món, que necessiten alimentar-se de quelcom més que de tardes de futbol i passejades pel zoologic.  Aquesta avis que ens porten d'exposició o ens fan descobrir meravelles arquitectòniques de la ciutat.

Gràcies a un avi instruït i sensible, amb un interès excepcional per transmetre al seu net coneixements i experiències, vaig tenir la sort de descobrir un magnífic pintor català. 
El llegat cultural d'aquest avi, arriba a l'actualitat i s'escampa com en uns vasos comunicants.
L'avi d'en Ramon Muntané, un amic de capçalera, era amic del pintor Ramon Calsina i les nadales que rebia la família han estat guardades pel seu net com un tresor. Aquestes imatges, guardades a la retina del meu amic, l'han fet descobrir una exposició temporal al Museu de Montserrat, a la qual ens va convidar a anar-hi a parella i amics un assolellat diumenge al matí. 

Poder descobrir a Ramón Calsina va ser una sorpresa i poder veure la seva obra exposada al Museu de Montserrat, en unes sales grans, espaioses, i còmodes va resultar un luxe.

Ramon Calsina va ser amic i col·lega d'Avelí Artis-Gener "Tísner" i també de Pere Calders, i agafant les paraules que li dedica al pròleg del llibre sobre la seva obra en Tísner podem veure:

"Calsina és en pintura allò que Kafka, Vian i Calders, són en les lletres; Erik Satie en música o Arístides Maillol i Manolo Hugué en escultura: substituïu els pentagrames, els redactats o les maces i les escarpes -instruments de l'ortodòxia- o bé reduïu-los a això, a simples eines, posades al servei de la imaginació més desbocada."

Com expliquen a la pàgina web del Museu de Montserrat 
(http://www.museudemontserrat.com/ ) :

"Ramon Calsina va néixer el 26 de febrer de 1901 a la barriada obrera del Poblenou de Barcelona, un suburbi nascut de la industrialització, que bullia de reivindicacions socials, caracteritzat per un marcat dinamisme cultural i associatiu. Allí fou on Ramon Calsina s’obrí a la vida. La família hi tenia una fleca, on el pare, a les nits, feia el pa; la mare el venia de dia i ell, infant, amb el cove a l’esquena, el repartia a uns quants clients en sortir d’escola.
 
Aquell ambient marcà profundament la sensibilitat artística i humana de Calsina, que en la seva precoç vocació artística va trobar l’instrument per comprendre i judicar un món que li semblava injust i on va buscar-hi respostes. Per donar sortida a la seva extraordinària imaginació, necessitava dominar l’ofici, que va aprendre a l’Acadèmia Baixas i després a Llotja. Tots els crítics que han escrit sobre aquest artista han reconegut la seva excel·lència tècnica."

Es ben clar que tots, quan llegim un llibre, escoltem una música o veiem una pintura hi busquem allò en què ens hi reconeixem i jo, ens les pintures de Ramon Calsina hi vaig trobar multitud de referències al meu bagatge lector.

Aquest homenatge a la novel·la humorística de Dickens 

"Els papers pòstums del Club Pickwick"

I els paisatges Dickensians però amb l'afegit propi de la seva obra, aquest Realisme Màgic que impregna molts dels seus dibuixos i pintures.

 O aquest Quixot embadalit llegint a la seva cambra.

I aquest soldat, em va colpir per la semblança que hi ha amb el dibuix del còmic Puta Guerra de Jaques Tardi i Jean Pierre Verney, editat per Norma Comics.

I aquests personatges inclinats, com si preguessin, o amb una 

humilitat colpidora i en recolliment 

 em recorden una altra obra mestra.

Em porten a aquest quadre famós, "El Angelus" de  Jean François Millet.

Ramon Calsina dibuixava i pintava el que era ell, un vailet repartint pa amb el cap posat en els seus herois dels llibres que llegia, amb les seves vivències i els paisatges que l'envoltaven. Els seus referents hi són exposats en vitrines i prestatges.

La torre de les aigües del Poblenou la trobem a moltes de les seves pintures i la voluntat de reflectir una situació o un esdeveniment històric el veiem en aquestes flames de l'església que mostren la "Setmana tràgica" .

O la situació de Catalunya, no tan diferent de l'actual amb aquest dibuix irònic.

I era l'any 1969!

Han prorrogat l'exposició fins el dia 17 de gener del 2016. 

Val la pena agafar el funicular i fer una visita a aquest museu meravellós.

I aquesta és només una exposició temporal, el fons permanent és una joia amb la seva col·lecció de pintura catalana dels segles XIX i XX, amb Sorolla, Vayreda, Casas, Martí Alsina, Nonell, Mir, Sunyer, Rusiñol,... i també Pissarro, Monet, Sisley, Picasso, i molts altres per descobrir.

Aquest és de Julio Romero de Torres.

Us deixo amb un vitrall de la castanyera fet per Ramon Calsina,  aprofitant per desitjar-vos, bona castanyada i homenatjant als avis i les àvies que ens porten a descobrir coses noves i ens alimenten l'esperit. Moltes gràcies avi del Ramon Muntané! 

TALLER DE CONFECCIÓ D'UNA BIBLIOTECA DOMÈSTICA

Parlar de llibres amb persones als qui els hi agrada llegir és un bàlsam per l'ànima.
El taller que fem a la Biblioteca Mestre Martí Tauler a Rubí i a l'Ateneu Santcugatenc sobre com Confeccionar una Biblioteca Domèstica, com endreçar els llibres, com catalogar-los i donant una llista bàsica de llibres imprescindibles, està resultant una experiència molt enriquidora, també per a mi.
A Rubí els usuaris del taller és divers, des de persones que volen endreçar i catalogar els seus preciosos llibres fins alumnes de batxillerat de l'Institut Estatut que han volgut venir a compartir els seus amors pels llibres, passant per bibliotecàries curioses, professores, autores de llibres i psicòlogues àvides de coneixements.

És molt reconfortant veure joves amb ganes de llegir i de descobrir nous camins de lectura.
Em va fer especial il·lusió veure un llibre ple de post-its que portava per recomanar-nos la Judith. Fa poc que sent la passió pels llibres i té molt camí per recórrer, però té unes ganes boges de passar-s'ho bé llegint.

Espero que compartir lectures, descobrir nous autors, estils i sensibilitats sigui una tasca que pugui seguir fent durant mooolt temps!

A Sant Cugat, a l'Ateneu, el grup és més compacte, adults jubilats o no, però amb moltes ganes de parlar de llibres, de transmetre experiències vitals a través de les lectures, amb una il·lusió que s'encomana per tenir la biblioteca particular endreçada i a punt per gaudir-ne i per compartir amb familiars i amics. El programa informàtic que vaig explicar el primer dia per poder tenir una fitxa de cada llibre i tenir-los endreçats i catalogats, jo crec que ja el dominen molt més que jo! 

Ens queda una quarta sessió que la farem tot passejant per una llibreria per poder remenar, olorar, triar i veure com estan endreçats els llibres a les llibreries i com podem descobrir els tresors que s'hi amaguen. Moltes gràcies a les llibreries Racó del Llibre de Rubí, i a Alexandría i Pati de Llibres de Sant Cugat per deixar-nos transitar pels seus dominis.

I sobre tot, moltes gràcies a tots els participants!

Aquests ja han pujat al tren!

CARTA A HENNING MANKELL

Estimat Henning Mankell.

Aquesta carta t'arriba tard, durant el sopar d'avui el meu marit m'ha informat que has mort.
De cop, m'ha passat la gana. 
Feia dies que pensava que t'havia d'escriure arrel d'estar llegint el teu llibre "Arenes movedissses". 
En aquest llibre ens expliques, als teus lectors fidels, que tens càncer i que estàs espantat.
En aquest llibre ens expliques els teus dubtes i les teves preocupacions i ens fas un retrat del que som els humans realment cru.

El llegeixo als vespres, quan ja soc al llit i no puc avançar més de dos o tres capítols, tot i que són curts, perquè és amarg, és trist i dur, però addictiu. 
El meu ànim no suporta tanta realitat  però alhora, m'encanta llegir-lo i cada vespre espero l'estona que em concedeixo per compartir amb tu aquests relats que desgranen la teva vida, els teus records i les teves reflexions.
Aquest llibre és un llegat preciós que ens ha de servir per pensar en qüestions que afecten a tota la humanitat.


De fet, jo et volia escriure per donar-te les gràcies per tots els teus llibres, els de la sèrie de Kurt Wallander i també els altres, els africans. La sèrie de novel·la negra amb el Kurt Wallander com a protagonista  va significar donar una embranzida monumental a la novel·la negra, sueca i en general. Va crear molts lectors que van passar a ser fidels seguidors de tots els teus llibres i van tenir la destresa de dibuixar un esboç crític de la societat europea contemporània. Els teus llibres passaven a Suècia, però els conflictes, les tragèdies, i també les emocions eren extrapolables a qualsevol país d'Europa. 

Et volia donar les gràcies per fer que el comissari Wallander, formés part de les nostres vides i que, a través seu tinguéssim present temes com la integració dels immigrants, la violència de gènere o  el malestar que plana per sota la aparent perfecció dels estats nòrdics.

L'any 2008, durant l'entrega del premi Reina Cristina de Suècia, ja vas afirmar que "la immigració tenia que ser un problema assumit per Europa en el seu conjunt".

Has estat sempre una persona compromesa, amb els paisos africans i amb la causa palestina, i la teva valentia al formar part dels intel·lectuals que estaven al vaixell abordat per la marina israeliana quan tractaven de trencar el bloqueig de Gaza va ser digna d'un heroi.

Les teves paraules recollides aleshores van ser:
"Cap bloqueig de la història ha perdurat eternament.Ningú accepta la submissió. Tard o d'hora, a Israel li passarà el mateix que al sistema de l'apartheid a Sudafrica"

Com expliquen en l'article que et dediquen avui a El País: 
"Els seus llibres, en conjunt, formen un fresc impressionant de la Europa actual, una lectura imprescindible per a entendre els mecanismes que van portar al continent a viure la crisi més gran social i econòmica des de el final de la II Guerra Mundial."

Els llibres que conformen la saga són:

Assassins sense rostre
Els gossos de Riga
La lleona blanca
L'home que somreia
La falsa pista
La cinquena dona
Amb l'alè al clatell
El tallafoc
La piràmide
Abans de la gelada 
Ossos al jardí
L'home inquiet.

Gràcies, per haver-los escrit.

I també et volia donar les gràcies per tots els altres, els que parlen de l'apartheid i de les injustícies socials, dels juvenils que parlen de l'amistat, de la nostàlgia, de l'amor o de la solitud i de la por a enfrontar-se a un món difícil d'entendre. 
El protagonista dels quatre llibres de la saga és en Joel, un noi que ha de fer el pas cap a l'edat adulta amb totes les incerteses que comporta, amb les mancances de tendresa que arrossega per l'abandonament de la seva mare quan Joel era petit i amb un pare que no ha sabut expressar el que sent per ell.

Gràcies Henning Mankell, em sap greu no haver-te enviat aquesta carta, però et reto homenatge des de aquí.
Et trobaré a faltar.

Montse Marcet.
Lectors al tren.

COMENCEM EL CLUB DE LECTURA AMB LES LLÀGRIMES DE L'ASSASSÍ

Comencem aquesta tarda, un nou curs del Club de Lectura Lectors, al tren! a la Biblioteca Mestre Martí tauler de Rubí.

Sempre que comencem una nova tanda, m'agrada explicar al les noies i nois que venen, els meus motius per fer aquesta activitat, que són bàsicament, aquests.

-Primer de tot, gaudir de la lectura. Venim a passar-ho bé llegint.

-Descobrir nous llibres i també descobrir què ens agrada i què no.

-Compartir el que ens ha generat la lectura del llibre. Ja siguin sensacions, emocions, descobriments, rebutjos, records...

-Aprofitar per parlar de temes que surten als llibres.

-Descobrir, amb cada llibre, una peça musical, una obra d'art i una obra d'arquitectura.

-Adonar-se de que diferents lectors tenen diferents percepcions de la mateixa història.

“Ningú va a parar als llibres amb la mateixa biografia, ningú, per consegüent, llegeix el mateix que un altre”

I a partir d'aquí, teixim una xarxa infinita que va d'imatges a músiques, a lectures, a sensacions, records o coneixements i compartim el que tenim el uns i els altres en el nostre bagatge cultural i emotiu.

LES LLÀGRIMES DE L'ASSASSÍ.

Anne-Laure BONDOUX.

Editorial Baula

En aquesta primera sessió, parlarem del tipus d'història que conté el llibre. No és una història dolça, ni amable. És una història dura i això s'ha d'avisar.

Com diuen els crítics del grup Gretel:

És un relat literari i colpidor, a l’alçada tant dels bons lectors, com dels que poden ser-ho. Negre des de la portada i amb un contrasts entre llàgrimes i assassí que ens avança la intensa barreja de violència i tendresa que trobarem al seu interior. No és un llibre voluminós ni una saga, no és fantàstic ni inclou la dosi convenient d’enamorament adolescent i acció per ser consumit en un no res, com la majoria de novel.les per adolescents. Malgrat això, és un llibre que pot atrapar tots els lectors, també els reticents, amb el seu redactat simple i directe, el seu ritme d’accions encadenades i el seu impactant inici amb un assassinat en terres desolades, sense concessions ni truculències. Situat a l’extrem sud de Xile, gairebé en un no-món, i amb uns personatges insòlits, també en la ratlla de la normalitat social (un assassí, un nen innocent sense edat, un ric desnortat sense força per prendre la seva vida), se situa decididament en el terreny de la complexitat humana. Relata en forma d’estilet poètic un procés d’aprenentatge d’humanitat i maduració.

El paisatge que ens presenta al començament és trist i erm, desolat i amb una colpidora solitud, característiques que a mi em remeten als paisatges de Caspar David Friedrich, (1774-1840) pintor que pertany al corrent del Romanticisme Alemany.

Malgrat que es basen en l'observació directa, els seus paisatges no aspiren a reproduir fidelment la natura, sinó a produir un efecte dramàtic i memorable. Les seves imatges són famoses per la seva contemplació melangiosa del món, la seva actitud davant el paisatge que no només representava el seu punt de vista personal, sinó que es tractava de seguir els corrents de l'època, el Romanticisme.

El Romanticisme va ser un moviment tant cultural com polític que s'originà a Alemanya a final del segle XVIII,  inicialment com a moviment literari, però que ràpidament passà a influenciar totes les arts.

Es podria concebre com una reacció al racionalisme de la il·lustració i el neoclassicisme donant importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. 

Apareixen, per primer cop, personatges marginals vists com a símbol de llibertat, i que estan al marge de les convencions socials.

Aquest és el nexe d'unió amb el nostre personatge del llibre. Àngel Alegria, l'assassí que porta una vida absolutament oposada amb el seu cognom i que a través del fill del matrimoni a qui mata, descobrirà la tendresa, l'instint de protecció i que portar una vida diferent és possible.

Buscant informació per poder treballar els llibres, he trobat un llibre per les prestatgeries de casa que es diu Geografía romántica. En busca del paisaje sublime. Està escrit per un professor emèrit de la Universitat de Wisconsin Yi-Fu Tuan, humanista amb una cultura immensa i que ajunta les tradicions oriental i occidental. Aquest geògraf defensa la idea d'una geografia romàntica, d'una geografia imaginativa i atrevida, però ancorada en la realitat. Ens explica la història de la interacció humana amb els mitjans geogràfics terrestres, els habitables i també, els menys acollidors. 

I pensant en paisatges que ens transportin al lloc, he recordat la pel·lícula “Sense perdo” de Clint Eastwood, on un personatge marginal, com el nostre assassí Àngel, porta una vida redimida del crim gràcies també a l'amor d'una dona, Claudia.  

El tema Claudia's Theme, de la seva banda sonora, composat pel mateix Eastwood, és tendre, emotiu i trist. Amb dues guitarres aconsegueix posar-nos la pell de gallina.

Serà curiós veure a quins altres paisatges, llibres o sensacions els remet als meus companys de viatge del Club de lectura. 

Ja us ho explicaré.

 

COM ENAMORAR-SE SENSE PRENDRE MAL

Fins ara només hi havia una autora que feia que, quan surt un dels seus llibres, ho deixes tot i em submergís en els seus personatges, que deixes de banda qualsevol llibre que estigues llegint i ràpidament busqués un lloc amagat per poder aïllar-me del món i gaudir de les seves paraules i era Anna Gavalda. 

Ara ja té una companya,  Susie Morgenstern.

Susie Morgenstern és l'autora del llibre que m'he acabat aquest matí Com enamorar-se sense prendre mal i també també del llibre  Cartes d'amor de 0 a 10 anys,  ja us n'he parlat un parell de vegades, és un dels finalistes a l'Atrapallibres d'aquest any i fins ara era un dels llibres per joves que jo trobava més especial i encantador i que he recomanat a tort i a dret per lectors i lectores grans, petits i mitjans. 

Els seus llibres són allò que m'agrada tant de dir, de "bon rotllo", però no només això. Són reflexions sobre les coses importants de la vida, són paletades d'optimisme, però exposades amb un tendresa i una delicadesa que fa posar la pell de gallina. Tan el de Cartes d'amor.. com el de Com enamorar-se... són llibres de capçalera per a totes les edats, per gaudir-los sense presses i per compartir-los després amb la resta de la família.

L'autora ja ho diu: " jo no escric només per a nens, escric per a tothom!"

Com enamorar-se sense prendre mal, és un decàleg de com conservar l'amor de la teva parella, de com lluitar per no perdre allò que ens dona vida i ens omple de benestar. És un cant a la vida i al goig de viure-la com vulguem, cadascú amb les seves personals i intransferibles particularitats. 

És una lliçó de tolerància i de respecte a la diversitat, de barreja de cultures i de respecte a la memòria dels avantpassats i a la història de la família com a unitat,  però també com a pertinença a una comunitat.

És un revulsiu contra els egoismes personals i col·lectius. És un manual de solidaritat i d'amplitud de mires... és tantes coses!

Aquestes dues autores tenen en comú aquest visió optimista de la vida, aquesta perspectiva esperançadora, però no d'una hipòcrita visió de fals i perpetu optimisme, sinó d'un de real, d'un que ens parla de que la vida, de vegades és terrible, dura, complicada, difícil; però que també pot ser preciosa, tendra, acollidora, amable, agraïda i que val la pena aprofitar-ho quan ens ve una tongada d'aquestes.

La primera vegada que vaig llegir un llibre d'Anna Gavalda ja em va semblar que m'omplia de goig, que el podia recomanar sense por, era 35 quilos d'esperança, (el vam treballar el curs passat al Club de lectura a la Biblioteca Municipal Mestre Martí Tauler) després vaig descobrir una novel·la per adults Junts i prou, i va ser com si, en una habitació fosca com la nit, s'hi encengués un llum brillant i meravellós. 

La història de quatre persones que viuen en el mateix edifici i que, malgrat estan passant tots quatre per una situació difícil i complicada a les seves vides, la tendresa, l'amistat, l'amor i la solidaritat acabaran estabilitzant i reconfortant -temporalment, es clar, la vida és un continu d'alts i baixos- d'aquests mals tràngols. 

Quan acabes de llegir Junts i prou, no pots evitar quedar-te amb un somriure enganxat als llavis...

  

Aquest llibre va ser el que em va fer crear el prestatge de "llibres amb bon rotllo" que tenia multitud de fans al Racó del Llibre Jove. 

Tanta gent em va donar les gràcies per haver descobert aquest llibres que et deixen bon cos, que t'omplen de calma i et reconcilien amb les persones...!

Després van venir L'estimava,  M'agradaria que algú m'esperés en algun lloc,  El consol  i Billie. 

Aquest és l'ordre en que els vaig llegir, tot i que crec que no és en el que es van editar i no n'hi ha cap que m'hagi decebut.

Sobretot, però, em va encantar El consol, editat per edicions 62.

Tot i que és un llibre al que costa entra-hi al principi, un cop descobreixes que el protagonista parla amb si mateix, i per tant, moltes coses no s'expliquen per què, és clar, ell ja sap de què està parlant, llavors hi connectes des-seguida i totes les seves pors, preocupacions i angoixes passen a ser les teves i totes les seves alegries, els alleujaments i satisfaccions també seran teus per sempre més. 

Aquests són els llibres que recordaré sempre, per les emocions que sacsegen i per la placidesa i el benestar que et deixen quan els has acabat.

Anna Gavalda i Susie Morgenstern viuen a França i els seus llibres allà són best sellers i han obtingut multitud de premis i reconeixements.

A què esteu esperant?

Aneu corrents a la llibreria o a la Biblioteca a buscar-los!!